Les seves sabatetes

Aviso, aquest text és bastant dur. A mi m’ha costat escriure’l, especialment, perquè he tingut que posar-me en un paper que detesto i ser un tipus de persona que em fa fàstic.

Tot i això, és una realitat que existeix i la mostro des de la mirada del que la pateix. Vaig idear aquest relat a partir del de Justicia, el qual també tractava el mateix, però des d'una perspectiva ben diferent.

Caminava amb els ulls fixos a terra. Ja de petit m'agradava mirar els peus i el calçat de les persones que es trobaven a prop meu. Per a mi les parts superiors dels cossos humans eren poc rellevants, no em deien res. En canvi, les inferiors em descrivien secrets mai contats.

De sobte, d'entre totes aquelles vambes, mocassins, nàutics, botins, sabates òxford, de saló..., vaig albirar unes ballarines de pell negra brillant amb una sivella daurada a sobre. Aquelles sabates eren les seves, no podien ser de ningú més. Les tenia gravades a la memòria.

Vaig intentar resseguir-les entre tota aquella multitud mentre pujava la mirada, per tal de veure-li la cara a la seva portadora. Primer els turmells, una mica inflats per la retenció de líquids; després, els bessons, coberts per unes mitges d'elastà color carn; a continuació els genolls... I ja! Les vaig perdre de vista.

Tot i saber que era impossible que fos ella, en el fons desitjava poder rememorar-la un cop més. I és que feia molt de temps que havia deixat de veure, des d'aquella vella butaca del nostre saló, les seves sabatetes trafegant pel passadís endreçant-lo tot abans de marxar cap a l'escola.

FI

Foto de Matthew Henry en Unsplash

T'ha agradat? Sí? No? Sigui quina sigui la teva opinió m'interessa saber-la, així que explica'm en els comentaris què t'ha semblat. Gràcies

2 comentarios en «Les seves sabatetes»

  1. L’estil que et guia la imaginació, les descripcions que et fan veure, el que es diu i el que no es diu però et fa intuir el que hi ha a dins o al darrere, els sentiments que no s’expressen però s’encomanen, els neguits del cor humà dels quals no en parles però sobre els quals ens fas reflexionar… és la teva manera d’escriure, no hi ha dubte! Gràcies pel relat!

    Responder

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: