Els reptes del periodisme a l’era digital

Els reptes del periodisme a l’era digital

Quins reptes i quines oportunitats afronta el periodisme en l’època digital? Acabarà desapareixent la premsa en paper? Com podem estar segurs de la veracitat de la informació que ens arriba pels diferents canals? Quin paper juguen les xarxes socials?

Qui ho sap? Tu? Jo segur que no i tampoc els quatre professionals de la comunicació que el passat dimarts 23 es van reunir al Cèntric per parlar sobre el periodisme a l’era digital. Tant la Karma Peiró (@kpeiro), Directora de Nació Digital, periodista i professora universitària, com el Sergi Picazo (@sergipicazo), cap de redacció i soci fundador de Crític, especialitzat en Internet i TIC, o el Lluís Caelles (@LluisCaelles), sots cap de la secció d’internacional de TV3 i professor a la facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, o la Marta Casals (@martacasalst), periodista a Betevé, la qual es feia càrrec de moderar la sessió, però que amb la seva experiència a un mitjà petit també tenia coses a dir; van ser capaços de donar resposta a totes aquestes preguntes.

Hola, jo sóc...

El que en principi era una taula rodona per parlar sobre el futur del Periodisme va acabar sent quasi quasi una xerrada entre amics sobre el nous reptes d’aquesta professió. I és que vam ser pocs els que, a la fi, ens vam ajuntar per conversar d’aquest tema tant interessant com incert. I la veritat, millor així, perquè ens va donar l’oportunitat de poder tenir ben a prop aquests quatre professionals i no perdre’ns res del que deien. Tant la Karma com el Sergi i el Lluís es van presentar i van donar a conèixer els mitjans on treballaven i com aquests s’anaven adaptant als nous canvis. Em va mancar que també la Marta es presentés perquè, tot i que era la moderadora, opino que també hagués estat bé veure com Betevé fa front a aquesta època digital.

Des de la seva perspectiva com a periodista d’Internacional a un gran organisme com és TV3, en Lluís va destacar com de complicat és per a la complexa maquinària de la televisió catalana moure’s a la velocitat que actualment reclama la societat. Avui en dia les persones amb un clic accedim a les informacions que ens interessen. Sembla, doncs, que tenir un canal 24 hores és un sense sentit perquè a través del mòbil o la tauleta podem assabentar-nos del què volem, allà on volem i quan volem i no ens cal esperar-nos a que el conductor o conductora de l’informatiu ens ho expliqui. Tot i això, en Lluís és optimista i creu que les noves tecnologies estan ajudant a aflorar nous talents amb estils frescs per explicar fets i histories. Aquestes noves maneres de narrar permetran que el periodisme de sempre es mantingui o, fins i tot, reneixi de les seves cendres.

La Karma, com a directora i representant a la trobada de l’únic mitjà 100% digital, va posar sobre la taula una sèrie d’idees sobre les quals considerava que calia reflexionar. I és que segons ella, els mitjans com el seu treballen per trobar la manera d’adaptar-se a la immediatesa que les xarxes reclamen i aconseguir que aquesta celeritat no condicioni la qualitat informativa. Cal, doncs, que els clics convisquin pacíficament amb el bon periodisme. Per això, és necessari que els periodistes s’esforcin per corroborar les informacions i discernir, així, entre les notícies falses i les vertaderes. Ambdós, coincidien a l’hora de parlar d’immediatesa com quelcom que actualment està condicionant la seva feina.

Per altra banda, el Sergi Picazo, va introduir el concepte de periodisme a foc lent perquè és sota aquest que es va crear Crític. Centrat en el periodisme d’investigació, aquest mitjà confecciona una notícia al dia i un cop a l’any es publica en paper. Va ser impulsat per una cooperativa de periodistes que fugien de tota aquesta celeritat i cercaven retrobar-se amb l’essència del periodisme. I gràcies a la feina dels set professionals que conformen l’equip i el finançament dels subscriptors, sembla que se n’estan sortint.

Reflexions

Immediatesa

Ells parlaven mentre jo els escoltava embadalida. Va arribar el torn de preguntes i jo vaig aixecar la mà com quan estava a l’escola, i és que per a mi ells eren els professors i jo l’alumna àvida de coneixements. El meu cap no parava de donar-li voltes a la paraula immediatesa, tan repetida per tots ells. Però... quan el Periodisme no ha estat immediat? Aquesta professió sempre ha exigit celeritat. La competència entre mitjans, el ser el primer en donar la notícia fa que els periodistes estiguin obligats a editar les seves peces audiovisuals o escriure els seus articles per a ja. És veritat que ara amb les xarxes socials, a més a més, han de pensar en fer-se fotos originals, gravar vídeos dinàmics o aportar dades interessants per als usuaris de Facebook, Twitter, Instagram, etc. A més de controlar les paraules que es posen al text, pel tema del SEO.

És cert que ara la immediatesa és més immediata que mai. Mentre jo deia tot això, la Marta anava fent que sí amb el cap, i és que ella com a periodista de Betevé sap molt bé del que parlo, ja que com a membre d’un petit equip com el d’aquest mitjà, els periodistes han de gravar els esdeveniments, redactar la notícia, anar mentrestant fent posts, tuits i/o fotos, editar posteriorment la peça informativa i continuar fent posts, tuits i/o fotos per a les xarxes.

L’era digital ha suposat doncs per a molts professionals de la comunicació un augment de les seves tasques. I és que en molts mitjans, els periodistes ho han de fer tot i per a ja.

Veracitat

Aquesta mateixa immediatesa és el que comporta, en molts casos, que les notícies siguin poc verídiques o no esmenin tota la realitat. El tenir que confeccionar la informació de seguida provoca que el periodista no pugui indagar una mica més en el tema i/o demanar diferents opinions i/o preguntar a experts. Tot ha de ser tan i tan ràpid que hem anat perdent pel camí els fonaments bàsics del codi deontològic del Periodisme.  Aquesta mateixa manca de veracitat ens ha conduit a la pèrdua de confiança en els mitjans. Jo ho sento, però molts cops no me’ls crec.

Sobre aquest punt, el Sergi va remarcar que aquesta manca de confiança també es deguda a l’estreta relació que existeix entre política, economia i informació. Actualment, tant les televisions, les ràdios com els diaris estan en poder d’uns pocs grups que no oculten els seus interessos polítics i econòmics i això fa que el canal, l’emissora o el periòdic acabi sent poc creïble, ja que el seu tractament de la notícia és clarament tendenciós.

Tots conten la mateixa historieta

Tots els mitjans reben les informacions dels mateixos canals: gabinets de comunicació, agències de notícies, etc. A més, els mateixos mitjans s’alimenten entre ells. Es vigilen els uns als altres per veure quines notícies donen i difondre, si cal, les que consideren més rellevants.

I jo em pregunto... Cal que tots parlen del mateix? A la millor, en lloc d’observar-se entre ells podrien estar més a l’aguait d’allò que es parla al carrer, d’allò que preocupa a la ciutadania. Crec que els mitjans cada cop estan més allunyats de la gent. Factor que també provoca que la població cada cop se’ls cregui menys.

Respecte a aquest punt, el Lluís va parlar de la zona de confort dels periodistes, de com a aquests professionals se’ls fa difícil fer coses diferents. No negaré que, en algunes ocasions, els periodistes sóm una mica mandrosos i agafem el camí més curt, però també he de dir que no sempre és culpa nostra. Jo que he estat bastant anys a una empresa d’un altre sector fent-me càrrec de la comunicació considero que moltes voltes es frena l’empenta i la iniciativa. Els caps de torn no permeten crear nous productes o tenir enfocs diferents, perquè consideren que allò no ven. I en el món dels mitjans passa el mateix.

En moltes ocasions, són els propis caps els que reprimeixen la innovació i també els mateixos professionals els que se censuren perquè saben que les idees trencadores no són ben rebudes a la casa.

Els caps de torn no permeten crear nous productes o tenir enfocs diferents, perquè consideren que allò no ven. I en el món dels mitjans passa el mateix.

I no ens enganyem, tots ens hem de guanyar les garrofes i els periodistes no són menys. Recordo les histories que em contava una bona amiga sobre Canal 9. El tipus de notícies que els feien cobrir o com, de vegades, havien de buscar neu on ja no hi havia perquè s’havia fos. I és que el periodista pot negar-se a fer una notícia perquè li sembla una ximpleria o perquè no vol mentir, però sap que amb aquesta acció està signant el seu acomiadament.

El clics

Ara amb les xarxes, els mitjans busquen desesperats tenir el major nombre de clics possible. Tot es comptabilitza, els likes, els share, els comentaris,... Totes aquestes mètriques són essencials per a obtenir més publicitat. Ara no sols importen els subscriptors, sinó també la interacció a les xarxes i el seu impacte. La Karma preguntava què fer per aconseguir atreure al públic, què fer per aconseguir fidelitzar-lo. Jo no tinc la resposta, però una cosa tinc clara, fent tots el mateix no crec que s'aconsegueixi res. Pot ser ja va sent hora de deixar de copiar i començar a innovar. Escoltar el carrer, deixar de donar notícies sense sentit, simplement perquè les cobreix la competència i començar a tractar temes que interessen a la ciutadania. Posaré un exemple, demano disculpes perquè és una ximpleria, però és una cosa que em pregunto com a veïna de El Prat i mare d’un nen de 3 anys. Ara que arriba la calor, moltes de les persones que anem amb els nostres fills o nets ens preguntem per què a aquesta ciutat no hi ha parcs amb ombra. A mi m’agradaria saber per quin motiu a l’hora de dissenyar aquests magnífics espais infantils no han pensat en això, igual és perquè vivim a un país on mai fa sol... no sé... Aquí ho deixo, igual el company de El Prat al dia, que també estava present a la xerrada pot reprendre aquest tema i entrevistar el responsable d’urbanisme o parlar amb algun enginyer o tècnic que es dediqui a aquest àmbit... no sé, què en penseu? Llegiríeu la notícia que parlés sobre aquest tema? La compartirieu?

Quins reptes i quines oportunitats afronta el periodisme en l’època digital?

Acabo aquestes reflexions com les he començat, preguntant pels reptes i oportunitats del periodisme a l’actualitat. I la veritat, és que continuo sense tenir una resposta clara, però opino que tant les xarxes com tot l’entorn digital en general són un complement. Una eina que hem de fer servir per difondre el que escrivim. Crec que la crisi del periodisme no està en l’entorn digital, sinó en la seva pèrdua de valors. El primer repte del periodisme resideix en tornar a ser el què era, amb tot el que això comporta. Proposo, doncs, confeccionar continguts diferents, propers a la gent. A la millor ens sorprèn i obtenim millor resposta de l’esperada, més clics, més comentaris, més de tot... I així, també aconseguirem que el periodisme torni a ser un estri d’informació fidedigne i pròxim, capaç d’atreure el públic i fidelitzar-lo. Sóc conscient que tot el que comento sembla molt utòpic i que assolir-ho no és senzill, però qui no arrisca no pisca.

A %d blogueros les gusta esto: