Diàlegs feministes

Diàlegs feministes

Parlem de feminisme des de la perspectiva de dues joves activistes i també des de la meva, no tan jove ni tan activista

Mai m’he considerat feminista a l’ús. A la meva joventut aquest terme no era molt utilitzat ni semblava estar tan de moda o ser tan mainstream com ara, malgrat portar molts i molts anys en actiu. Per altra banda, cal tenir en compte que en el medi rural del que provinc aquests moviments sempre passen més desapercebuts.

I és que jo m’he criat en una terra en la que la dona, tot i treballar fora de casa, normalment al magatzem de taronges, continua fent-se càrrec de les feines de la casa perquè és el que li han ensenyat. He crescut en un lloc en el que els treballs domèstics són per a les dones i els del camp són per a l’home. Malgrat aquest escenari tan costumista, sempre m’he qüestionat l’status quo i he intentat reivindicar-me com a dona i com a persona. Per aquest motiu vaig decidir assistir a l’activitat Diàlegs feministes amb l’escriptora Miriam Hatibi i la periodista Anna Pacheco, realitzat al Centre Cívic Jardins de la Pau.

En aquest acte volia, en primer lloc, conèixer-les perquè, tant una com l‘altra, eren totals desconegudes per a mi. En segon terme, descobrir què entenien per feminisme dues noies joves com les ponents, nascudes totes dues als anys 90,  de 25 i 27 anys respectivament. I, ja per últim, també buscava copsar la seva visió com a activistes.

Abans de començar vull deixar clar que en aquest article no pretenc fer un resum de l’esdeveniment. Si voleu saber què es va tractar podeu veure la notícia que van fer al respecte a la Televisió del Prat. Jo en aquest text el que vull és destacar allò que més em va sorprendre i donar la meva opinió al respecte.

Comencem...

Aquests diàlegs buscaven ser una xerrada distesa entre dues persones que comparteixen reflexions, aspiracions i desitjos sobre un interès comú. Per aquest motiu, la posada en escena va ser senzilla, dues cadires, una al costat de l’altra amb un tauleta al mig. Només faltava el cafè o el té amb galetes per acabar-lo d’arrodonir.

Tant la Miriam com l’Anna van iniciar la seva conversa fent paleses les discrepàncies existents dins del feminisme. Divergències que en cap cas han de ser utilitzades per a qüestionar o atomitzar el moviment , sinó per a enriquir-lo i enfortint-lo comptant amb cadascuna de les diferències i integrant a totes les dones, sense excloure’n a cap per la seva procedència, nivell educatiu, econòmic o professió.

Així mateix, introduïen conceptes com el de feminisme anticapitalista que busca assolir la interseccionalitat, eliminant la centralitat feminista i el feminisme perifèric o dels marges per convertir-lo en un de sol. Parlaven d’un feminisme composat per moltes maneres diferents d’entendre’l, però amb un fi comú: deconstruir l’herència patriarcal que domina la nostra societat per atorgar-nos a cadascuna de nosaltres la suficient llibertat per a poder triar.

Les xarxes

Part de l’activisme és fer pedagogia i conscienciar a la població de com certes conductes, costums o perspectives venen donades per l’herència patriarcal, abans ja esmentada, i es caracteritzen per la seva manca d’equitativitat. Aquesta pedagogia molts cops topa amb certes opinions contràries i desmesurades que no entenen de respecte ni de llibertat d’expressió i que usen l’insult i les amenaces per a menysprear i atemorir. Aquesta violència verbal, normalment, ataca directament els aspectes físics o la condició com a dona. Actualment, aquests actes d’intimidació s’han vist agreujats per les xarxes socials, portant al ciberassetjament, difícil de rastrejar i d’erradicar.

Aquestes ciberviolències provoquen que moltes activistes deixin de parlar o escriure sobre determinats temes per por a les represàlies. Escoltant-les extrapolava aquesta autocensura a altres àmbits no exclusivament femenins ni feministes. Aquestes agressions verbals a través de les xarxes han incrementat la confinació d’idees i opinions, per tal d’evitar aquesta mena crema de bruixes. Tot i que el feminisme no és l’únic camp que pateix aquest tipus d’abús, sí que experimenta un tipus d’assetjament sexualitzat. Un assetjament que no es limita als insults, sinó també a l’amenaça d’una agressió sexual en cap cas agradable ni consentida.

Feminisme anticapitalista

Segons van comentar la Miriam i l’Anna, el feminisme anticapitalista no consisteix en ocupar espais de direcció, ni de seguir les regles del joc per omplir unes estadístiques que parlin de paritat. Aquest moviment no vol perpetuar el sistema actual ni acabar sent part de la classe explotadora. Aquest moviment va més enllà, vol trencar amb el fins ara marcat. Per d’entre altres coses, deixar de concebre la maternitat com una renuncia a una sèrie de conquestes aconseguides i poder triar, en igualtat de condicions, a què ens volem dedicar i com ho volem fer.

 

Espai no mixt? Per què?

Al poc d’acabar la xerrada una noia del públic va voler expressar el seu descontent davant la inexistència d’un l’espai no mixt a la manifestació del 8 de maig a Barcelona. Pel que van aclarir la Miriam i l’Anna, per a aquesta manifestació estava planificat comptar amb un espai sense homes per a assegurar la protecció d’aquelles dones que hagin patit algun tipus de violència de gènere o que, simplement, no volen experimentar cap tipus de tocament ja què, normalment, aquests esdeveniments, atrauen a molt de pervertit. He de confessar que em va sorprendre que es necessitessin espais no mixts en actes així. Mai m’havia plantejat aquesta situació, perquè no era suficientment  conscient de quant de depravat hi ha pel món. Mai he patit assetjament i, a més, intento evitar els actes multitudinaris i, per tant no en tinc experiència.

 

El paper de l’home

El comentari d’aquella noia va obrir una mena de mini debat sobre el paper dels homes en les reivindicacions feministes. Jo entenc que l’home és essencial per assolir les fites proposades pel feminisme. Per això,  quan vaig assistir a la manifestació pel dia de la dona a El Prat de LLobregat, que és on visc, em va agradar veure que hi havia homes que recolzaven la lluita. En canvi, em va sobtar, conèixer l’opinió d’ aquestes dues activistes, elles reclamaven que l’acte reivindicatiu del 8M hauria de ser única i exclusivament per a les dones, ja que aquesta manifestació és un espai per a la dona i no per a l’aliat. Per tant, afegien, si els homes necessiten repensar la seva masculinitat cal que es creïn els seus propis espais de reflexió.

Em va xocar aquest rebuig cap a la figura de l’home en aquesta lluita, no coincideixo en aquesta postura perquè crec que com a dones amb una sensibilitat especial hem d’aportar equilibri a aquesta societat i no apartar o relegar com fins ara s’ha fet amb nosaltres. Amb aquesta línia, anava el comentari d’un home que es va confessar víctima de l’heteropatriarcat i que com a tal volia desprendre's de tot aquest llastre i ensenyar-li al seu fill a ser home respectuós que veu a la dona com el que és, una persona. Va donar a conèixer iniciatives molt interessants com la de Zero macho. Asociación de Hombres por la Igualdad de Género que seria a nivell estatal o la d’Homes Igualitaris, en el cas de Catalunya, i que està vinculada amb l’anterior.

Aquesta és la meva maqueta de Lego Serious Play

La meva opinió

He de dir que aquests Diàlegs feministes m’han agradat. Fer una activitat així en format de diàleg és original, però crec que també ha tingut un punt de caòtica i desorganitzada. Tot i que no era el que en principi m’esperava, he aprés moltes coses sobre el feminisme i sobre el que es cou a la societat.

Animo a la Regidora d’Igualtat, Joventut i Solidaritat Anna Martín a continuar fent activitats així durant tot l’any i no només en dates properes al 8M i que incorpori noves visions, com, dones de diferents generacions, i, fins i tot, homes.

 

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: