Comunicar per transformar

Sota la crida “Comunicar per transformar” el diari digital de l'acció social a Catalunya Social.cat va organitzar per 2n any consecutiu les jornades Social Lab a través de les quals pretén unir els àmbits de la comunicació i el tercer sector.

Per obrir l’acte es va comptar amb la intervenció de la Directora general de Serveis Socials de la Generalitat, Meritxell Benedí, que va emfatitzar en la importància de “Comunicar per transformar, per incidir i per liderar”, especialment, tenint en compte la capil·laritat de les entitats que els permet tenir més capacitat de reacció davant els canvis i les necessitats socials.

La primera activitat de l’acte va ser una taula rodona formada per tres entitats ben diferents, com són: Obertament, associació que lluita per una societat lliure d’estigmes en salut mental; Proactiva Open Arms, organització no governamental i sense ànim de lucre que es dedica a la vigilància i salvament de persones que necessiten auxili al mar Egeu i Mediterrani Central; i el Sindicat de Llogaters, grup de veïns i veïnes de Barcelona que defensa el dret a l’habitatge i a un lloguer assequible, estable, segur i digne.

Aquesta diversitat a la taula era una mostra a petita escala de com d’atomitzat és el tercer sector. Sector format per moltes entitats que, tot i compartir un fi comú, es diferencien en objectius, filosofia, recursos i, també en maneres de fer i comunicar.

“A Obertament existim per transformar”, amb aquesta contundència va començar la seva intervenció el Carlos Alcoba (@AlcobaMedia), cap de comunicació d’Obertament. Partint d’aquesta premissa, va remarcar el paper “missional” que la comunicació juga a la seva entitat, ja que a través d’ella volen conscienciar i eliminar l’estigmatització contra la malaltia mental. La comunicació és una part tan fonamental per a Obertament, que més de la quarta part del seu personal treballa en aquest àmbit. Certament, fent una ullada a l’apartat dedicat als mitjans del seu web, es pot corroborar aquesta rellevància de la que presumeixen.

Així mateix, el cap de comunicació va assenyalar que a Obertament “no sensibilitzem, sinó que canviem comportaments.” Per aquest motiu no contemplen la denúncia com a element transformador, “perquè aquesta té un recorregut curt, és com un misto”. Consideren doncs que “estem saturats de denúncia” i que el que veritablement transforma són “ les històries, la 1a persona i el dia a dia”.

Per altra banda, davant una pregunta feta per una tècnica del Consorci de Serveis Socials de Barcelona sobre com posar en valor la dimensió econòmica del tercer sector, el Carlos Alcoba va emfatitzar en la importància de “mesurar allò què fem”. Segons va recalcar, la comunicació no pot ser menys i les campanyes també precisen d’indicadors que mesurin l’impacte social. “Cal que entenguem que vivim en un món que si quelcom no es pot mesurar no té valor”.

Laura Lanuza (@lauralanuza), responsable de comunicació de Proactiva Open Arms, va començar fent-nos cinc cèntims dels orígens de l’organització que representa, per tot seguit parlar de les diferents missions que desenvolupen. Les tasques d'aquesta entitat, membre de la International Maritime Rescue Federation, van més enllà de donar a conèixer públicament la pèssima situació en la que es troben milers de persones. També consisteix en “denunciar la deriva de les polítiques migratòries que s’estan portant a terme” i sensibilitzar així, a la societat en general, i als nens i nenes, en particular. “Hem de sembrar per al futur, anant a escoles, fent activitats”. Un dels propòsits de Proactiva Open Arms és fer partícip el ciutadà i ciutadana com a element clau per al canvi. “Ara que saps la realitat, tu també ets responsable”.

Com fer perquè la ciutadania entengui que l’atenció a persones en vulnerabilitat és cosa de tots? En resposta a aquesta qüestió, llançada per una persona del públic, Laura Lanuza, coincidia amb el seu company de taula, Carlos Alcoba, en la idea que l’eina més poderosa per transmetre a la societat és l’empatia perquè “ara són ells, però demà passat podem ser nosaltres.”

El cas del el Sindicat de Llogaters era el més diferents de tots, no només per la seva situació actual, sinó també pels seus orígens.“El sindicat va néixer per indignació i per supervivència, perquè els que el vam crear ho estaven vivint a les nostres pròpies carns”, explica només començar el Natxo Medina, activista de les xarxes socials del Sindicat de Llogaters.

La denúncia és per aquesta agrupació una eina recurrent que els ajuda a fer palesa la situació actual. “Al sindicat no som agents passius, som veïns i veïnes que reclamem els nostres drets. Som una associació reactiva”.

La segona part de la jornada consistia en un consell de redacció, format per tres periodistes i moderat per la professora de la Facultat de Ciències de la comunicació de la UAB, Teresa Ferré. Tant el Xavier Alsinet, cap de societat de l’ACN, com la Miriam Vila, cap de societat de TV3, i la Elena Freixa (@efreixa), cap de societat del diari Ara, van coincidir en que la immediatesa de l’actualitat, la urgència del saber a cada minut el que està passant porta els mitjans de comunicació a deixar de tractar alguns temes que podrien ser rellevants tot i no ser d’última hora.

Van parlar també de les efemèrides i de la seva rellevància fins a un cert punt en el calendari de notícies dels seus mitjans. Segons tots tres, encara que les efemèrides serveixen per tenir informacions uns dies puntuals de l’any. L’actualitat pot acabar dinamitant el programa establert. “Les agendes dels mitjans són molt líquides i volàtils perquè depenen de l’actualitat”, va remarcar la Miriam Vila fent referència a la incapacitat dels mitjans a tractar tots els temes perquè “les plantilles són les que són”. Pel que fa a les efemèrides, també va afegir que “hi ha temes que es cronifiquen i acaben sent repetitius perquè ja estan esgotats tots els titulars”. Aquí va demanar als assistents, tots del tercer sector, que no es cansin d’informar els periodistes, tot i que al final els temes que proposen no es tractin, perquè l’àmbit social “pot aportar una visió fresca a temes que s’han repetit fins a la sacietat”.

Així mateix, els tres professionals coincidien en que la voluntat dels mitjans i dels mateixos periodistes per provocar un impacte en el lector o l’espectador, els obliga a estar sempre intentant abordar de manera diferent algunes temàtiques perdurables en el temps, com poden ser les del sector social. Les històries en primera persona, el testimoniatge són imprescindibles, segons ells, per poder arribar al públic. Per aquest motiu, quan no poden comptar amb aquests elements en algunes ocasions es veuen obligats a no informar al respecte. Mentre els escoltava no parava de preguntar-me si aquesta obsessió pel testimoni, per posar-li cara i ulls al dolor, li pren el protagonisme al fons de la notícia. Cal que sempre tinguem un home o una dona o, fins i tot, un nen (sempre protegint la seva privacitat) per contar-nos la seva situació? Temes com la pobresa o el maltractament deixen de ser importants si no comptem amb aquests recursos en primera persona?

Per altra banda, la cap de TV3 va voler fer partícip el públic d’una realitat amb la que s’estava trobant a l’hora de fer notícies de caire social. Segons explicava, abans li era més fàcil trobar algú que volgués donar a conèixer la seva situació, ara, en canvi, quan recorre a les entitats per demanar-los algun testimoni, li costa més trobar-lo. Per què penseu que pot ser? va acabar preguntant. Per temes de privacitat i per no voler acabar estigmatitzats, ningú vol ser el pobre de la seva escala o la boja del barri, van respondre alguns dels assistents. I tenen raó, l’amplitud de canals a través dels quals ara els mitjans difonen les seves informacions i també els perills que aquests impliquen fa que l’instint per protegir la nostra intimitat i la nostra imatge hagi augmentat. Segurament, abans no tenien aquesta sensació, no contemplaven la possibilitat que el nostre testimoni pogués ser manipulat per algú desconegut o que la nostra imatge s’inclogués en una fake news, però ara és diferent. A més a més, no ens oblidem que a ningú li agrada que se l'etiqueti i, menys quan aquesta es considerada negativa o, fins i tot, provoca llàstima. Com bé va dir el públic, ningú vol ser el pobre, el boig o l’alcohòlic. I jo ara em pregunto, -tot i que sé que a la millor me n'estic anant por lo cerros de Úbeda-, cal avergonyir-se de no tenir suficients diners, o de tenir una malaltia mental o de patir una addicció? Per què no valorem el seu desig per sortir-se’n i tirar cap endavant? Com, més o menys, deia la Laura Lanuza de Proactiva Open Arms, avui són ells, però demà podríem ser nosaltres.

Com hauràs pogut llegir a l’article, he anat divagant i escrivint les diferents reflexions que, tant els ponents com el públic, em van suscitar. M’ho he pres amb calma, he cuinat lentament la informació per poder oferir-te-la de manera directa i personal. I és que aquestes són les avantatges d’escriure per a mi, sense pressions de cap tipus. Trec profit d'aquest, el meu blog, per donar-te a conèixer un altre article que parla sobre Els reptes del periodisme a l’era digital

Tot i que per a mi, aquesta II Jornada de comunicació i tercer sector va acabar després del consell de redacció, la resta d'assistents van tenir la sort de poder participar en els diferents tallers que es van realitzar fins a la tarda. Espero l'any vinent poder assistir perquè me quedat amb les ganes.

I ara, sí. Acabo felicitant a Social.cat, per aquesta iniciativa, i als ponents i públic, per les seves aportacions. Crec que s’haurien de fer més jornades com aquesta perquè ens ajuden a pensar sobre com comunicar per transformar.

Gràcies.